Autonomia de centres: reptes i oportunitats dels últims temps

L’autonomia institucional, entesa com la capacitat de prendre decisions en els centres educatius, continua sent un tema d’interès. Esmentada en les diferents lleis educatives (LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE) sembla més una declaració d’intencions que una realitat. La present aportació revisa la realitat de l’autonomia després de les valoracions que se’n van fer en el seu moment (Gairín, 1992), constatant que seguim en marcs d’autonomia molt limitats i llunyans dels que hi ha a la resta d’Europa, particularment en allò que afecta l’autonomia de personal, estructures de funcionament i gestió de recursos.

Parlem d’autonomia de centres i automàticament pensem en les direccions escolars, parlem de lideratge als centres educatius i pensem en les direccions escolars, parlem de millora de la qualitat educativa als centres i tornem a pensar en la mateixa figura, el director o la directora com a responsables. I en tot aquest procés, on és la inspecció educativa? Pensem en supervisió i fiscalització i pensem en inspecció educativa? Pensem en autoritat i pensem en inspecció?

Davant l’onada de reflexió pedagògica que diversos centres i institucions educatives han encetat per a la millora de l’educació –contemplant aspectes estructurals, organitzatius, curriculars, metodològics o didàctics, d’avaluació, relacionals...–, s’han posat en pràctica diferents pedagogies emergents. El document de la Unesco, «Repensar l’educació: vers un bé comú mundial?», i els seus precedents (Informe Delors, de 1996, i Faure, de 1972) serveixen de pauta.

Els conceptes autonomia de centres i retiments de comptes sempre han anat indissolublement units. No es pot concebre, des de la responsabilitat de la gestió de recursos públics, una autonomia del centre educatiu sense la necessitat, o més aviat l’obligació, de retre comptes. L’objectiu últim d’aquest procés és garantir a totes les persones l’accés a una educació de qualitat i en condicions d’equitat.