La esencialidad de la escuela a debate

Potser algú quan llegeixi el títol pensarà que es tracta d’una pregunta retòrica. Com gosem demanar-nos això? Qui dubta, des de quina plataforma s’atreveix a pensar, que l’escola no ha de ser essencial? Però, en els darrers temps, ens hem acostumat a veure que hi ha una distància clara entre allò que es diu i es manifesta i cap a on porten realment els nostres actes. I amb l’Administració passa alguna cosa semblant. Qui diu l’Administració diu la resta d’agents socials. En aquest punt s’inicia aquest article i el dossier en conjunt.

Des de fa segles, la nostra civilització sembla que obeeixi el manament del Gènesi: «Ompliu la Terra i sotmeteu-la». Però ara sabem que les conseqüències d’aquest model de creixement i extracció sense límits, a més de provocar un perjudici enorme als altres éssers amb qui compartim el planeta, és a punt d’engegar en orri precisament la nostra civilització. Ja fa unes quantes dècades que la ciència ens avisa d’aquest perill avui extrem i de la necessitat de realitzar un canvi de rumb. Examinar tres grans artistes de la crisi ecologicosocial (climàtica, de recursos i de biodiversitat) ens permet comprendre què està passant.

El compromís ho abasta gairebé tot: el comportament professional i ètic docent i la relació amb l’alumnat, amb altres actors de la comunitat educativa i amb l’entorn, com també amb un projecte educatiu que enforteix l’escola pública, el coneixement, la democràcia i la inclusió social.

L’article pretén portar el lector cap a un compromís militant amb l’educació crítica i els valors democràtics. Més enllà de fer propostes per a la participació a l’escola, planteja revisar les pròpies pràctiques i fer un pas més en el reconeixement de la diferència des d’una posició d’estatus i d’igualtat, per tal que totes les veus de la comunitat educativa tinguin un valor i una capacitat de proposta equivalent.

Plantegem en aquest article la necessitat d'abordar tres aspectes centrals i fer-ho des de la interrelació de les propostes: el compromís ètic del professorat, la necessitat d'un canvi cultural i el paper que han de tenir els docents de l’escola pública com a model per al conjunt del professorat. Tots tres aspectes cal abordar-los globalment. El tercer amb una reforma valenta, agosarada i transformadora de la funció pública docent.

Estem submergits en una situació difícil i complicada, i una de les prioritats de l’educació és mantenir els col·legis oberts per garantir l’escolarització dels infants durant el màxim de temps possible. Els centres educatius han de mirar endavant i aprendre del que s’està vivint. Aquest article explica com les mesures per combatre els contagis fan que els espais exteriors adquireixin un lloc important a les escoles. Hi veurem com es pot aprendre fora de les parets del centre i com aquest fet dona vida a un poble que es converteix en un agent educatiu per excel·lència.

L’escola, fins i tot en temps de pandèmia, no pot perdre el valor transformador de la societat ni el paper socialitzador i de reflexió que li pertoca fer. L’aula és un espai per intercanviar experiències, per manifestar punts de vista i per generar futur. Fins i tot des de casa, i malgrat les dificultats que pot representar treballar a través d’una pantalla, poden emergir l’esperit crític, els talents i la creativitat de l’alumnat mitjançant l’aprenentatge actiu i compartit.

Aquest article pretén trencar una llança a favor de l’escola rural com a institució innovadora, dinamitzadora de la societat del seu entorn i un entorn favorable per a experiències que apropin l’alumnat, el professorat i la comunitat educativa al mateix objectiu: participar d’una educació competencial, que desenvolupi al mateix temps la dimensió social i patrimonial del lloc on s’ubica el centro, fent de la convivència i la participació eines d’empoderament local i recursos de desenvolupament sostenible.

Sabem que la participació comunitària és essencial per millorar el rendiment acadèmic i la convivència als centres educatius. Un dels reptes als quals ens enfrontem en la situació actual és saber resoldre la manera de promoure la participació sense posar en risc la comunitat educativa i especialment els infants. Aquest article explica com ho hem fet possible a la nostra escola a través de la posada en marxa de la biblioteca tutoritzada virtual, un espai comunitari de creació de sentit i d’aprenentatge.

En aquest escrit es fa una reflexió crítica sobre els aspectes negatius i positius que l’escola confinada i l’escola dels grups bombolla ofereix als equips de centre. El repte d’aquest curs ha estat poder reorganitzar una nova realitat quotidiana sense renunciar a principis que semblen fonamentals en l’educació infantil: l’intercanvi, la circulació de les criatures per l’escola, el treball amb materials...

Els infants del CRA Valle del Riaza s’han vist obligats a anar modificant les seves activitats d’aprenentatge adaptant-les a les noves restriccions i mesures que s’han anat prenent a causa de la covid-19. Han passat per diverses fases, però, gràcies a les ganes que tenen de tirar endavant i al seu compromís amb les altres persones, han aconseguit portar a terme els seus projectes.

El projecte Green Quijano està compromès amb la millora de l’entorn i brota del convenciment d’alumnes i professores del nostre centre educatiu que hem de disminuir els residus que emetem. La pandèmia ha estat un revulsiu perquè ens conscienciem que els problemes són globals, però que exigeixen accions coordinades socialment des de l’escola i obertes al barri i a la ciutat.

L’escola Orokieta és un centre públic, inclusiu, pertanyent a la xarxa de comunitats d’aprenentatge, que viu el present i que mira cap al futur. El seu projecte educatiu té com a objectiu atendre la diversitat que enriqueix la nostra escola i oferir una educació personalitzada que, partint del desenvolupament de les potencialitats individuals, aconsegueixi el màxim creixement competencial possible de tot el nostre alumnat.

L’Escola del Bosc és un projecte educatiu l’essencialitat del qual no es troba en el centre docent en si, sinó en els infants i el seu entorn d’aprenentatge, el bosc, que els ofereix tot el que necessiten per formar-se com a personetes i que els connecta amb el medi natural. Des d’aquesta entitat, parlant d’essencialitat, pensem que aquest és un bon moment per reinventar plegats el sistema educatiu tot reivindicant la riquesa que suposa la diversitat d’ofertes pedagògiques.

Què posem a la motxilla de les criatures en aquest curs especialment complicat que estem vivint? Enguany, més que mai, el treball corporal reclama un lloc destacat entre els apartats essencials. Sessió doble de psicomotricitat, si us plau!

Un procés educatiu que surt de l’aula com un exercici per entrar al museu com a peça artística, quines relacions obre i què implica per als estudiants?

Durant el curs 2019-2020 el Congrés de l’Educació Pública va organitzar 56 debats en 16 territoris d’arreu de Catalunya. L’aparició de la covid-19 i el confinament van forçar un replantejament de l’educació, el Congrés i la societat. L’escola virtual, els grups bombolla, la mascareta i la distància social ens poden portar a l’aïllament i a un retrocés educatiu. El Congrés constitueix una oportunitat de treballar en xarxa per seguir avançant.

A propòsit dels articles escrits en aquest dossier, ens atrevim a fer-ne una lectura transversal i a donar una resposta no retòrica a la pregunta inicial: l’escola és essencial perquè es tracta d’una institució que gaudeix de les condicions necessàries per acomplir una funció transcendent per al futur de la societat: és universal, transmet coneixements, ho fa en un entorn social, col·lectiu, s’impregna d’uns valors ètics claus per viure i conviure, dona les eines i els recursos per interpretar el món, ajuda a pensar el futur... I l’escola pública és essencial perquè pot garantir tot això per a tothom, des de l’esperança i el compromís amb el futur i el benestar de l’alumnat.