Jugar amb la creació simbòlica

Les manifestacions culturals de la infància ens mostren la multiplicitat d'interaccions que les criatures construeixen amb el seu entorn mitjançant el potencial de l'experiència de l'espai i la seva interpretació des del joc simbòlic. Existeix la possibilitat de configurar nous espais a partir de les estètiques de l'art contemporani per oferir distintes possibilitats que reconeguin les relacions subjacents entre l'infant, l'espai i els objectes.

Els jocs presimbòlics són aquells als quals els nens i nenes de primer cicle d'educació infantil juguen pertot arreu.

Jocs presimbòlics per als més menuts. Jocs de falda en els quals l'infant s'espera, avança el que ha de passar, reconeix les parts del seu cos, etc. Jocs d'amagar en els quals és necessari crear espais, amb roba, mòduls, etc., perquè la criatura s'hi oculti. L'educador ha de tenir una escolta adequada, ja que l'infant pot entrar en aquests ½amagatalls+ per ser-hi buscat i trobat, o simplement entrar-hi per descansar-hi, ocultar-s'hi o refugiar-s'hi. En aquest cas, val més respectar-lo i deixarlo al seu espai, no envair-lo.

El joc simbòlic és una manifestació dels coneixements i les experiències de l'infant i actua, al mateix temps, com a motor del seu aprenentatge. La criatura el realitza amb autonomia, però la intensitat i el progrés del joc està influït per l'ambient en el qual es mou.

En parlar de ½llum negra+, potser algunes persones pensareu que es tracta de quelcom massa sofisticat perquè sigui a l'abast de l'escola, i precisament el que em proposo és desmitificar aquesta llegenda.

Quan parlo amb la mestra i li comento les observacions que he realitzat de l'infant pel qual han fet la demanda i li pregunto sobre aquest altre nen, la mestra em respon que és molt tranquil, molt obedient i que comprèn les coses que se li diuen, no provoca cap problema. M'explica que, quan va entrar per primera vegada a l'escola, no va plorar i s'hi va adaptar de seguida, ½és molt bo+. Això és força freqüent en l'àmbit escolar, i també en el familiar, ja que les conductes d'inhibició no se solen catalogar com a problemàtiques, atès que, al seu entorn, no generen problemes d'interacció activa amb les altres persones. Els infants que presenten aquest tipus de comportament, de vegades passen desapercebuts i fins i tot la família els percep com a filles i fills ideals i ½bons+.

Els nens i les nenes que presenten problemes en el seu desenvolupament solen tenir una dificultat afegida: la seva agenda diària està tan plena, que amb prou feines els queda temps per viure amb normalitat la seva quotidianitat (el descans, el joc, la relació personal...) en el seu medi familiar.

En aquest article, s'hi pretén abordar alguns aspectes per tal que pares i mares puguin tenir més informació sobre els mecanismes i els processos ûindividuals i històricsû que han promogut que, en l'actualitat, es triïn unes joguines determinades ûquant a nombre i a característiques. Aquestes línies expressen el desig de posar a l'abast de les persones responsables de la criança de la mainada uns continguts útils i de base per elaborar criteris i per prendre decisions pròpies.

La nova Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació, ha comportat, en relació amb la LOCE, recuperar nivells importants de llibertat, equitat democràtica i desenvolupament integral en el sistema educatiu. Això no obstant, si la comparem amb els nivells LOGSE, en concret respecte a l'educació infantil, representa un retrocés i, sobretot, la pèrdua d'una gran oportunitat per consolidar-la.

Per principi, m'estimo més el NO, encara que podem dir que sempre s'ha jugat a batalles i a lluites. Les persones adultes recordem haver jugat amb germans, cosins, veïnsà, a indis i a vaquers, a bàndols rivals, amb soldats i canons de plàstic, encara que és ben cert que les generacions a les quals pertanyem els pares i les mares actuals no som precisament un exemple de cooperació, igualtat de gènere, tolerància, alfabetització emocionalà

El caràcter substitutiu del símbol com a manera d'evocar quelcom que és absent, té el seu origen en la relació que l'infant estableix amb els seus adults referents, s'expandeix cap als objectes i es projecta en els jocs.