Gestió educativa informada en l'evidència científica

Les evidències de diversos tipus sempre han estat una part integrant de qualsevol decisió en l’àmbit educatiu. Els centres educatius reben periòdicament feedback de part de l’Administració (per exemple, d’Inspecció Educativa) o de la pròpia comunitat (les famílies o altres agents) i, a la vegada, analitzen les dades o els resultats dels i les estudiants per prendre decisions orientades cap a la millora (Schildkamp, 2019). No obstant això, encara que històricament les millores educatives s’han tendit a desenvolupar a partir d’intercanvis de coneixement construït entre professionals, en els últims anys hi ha una pressió política cada vegada més gran per fonamentar els processos de canvi i per millorar els resultats dels i les estudiants a l’escola en basar les decisions a partir d’estratègies i enfocaments en evidència sòlida generada per la recerca educativa (Hollands, Pan, Escueta, 2019).

Aquesta experiència recull una aproximació a la complexa tasca de liderar processos de canvi sobre la base de pràctiques educatives artístiques. Es podria dir que suposa un exemple de com la direcció d’un centre es recolza de forma decidida en una estructura de coordinació interna amb un matís (curricular) molt interessant: des del Departament d’Art de secundària es coordina l’educació artística de tot el centre, i com a resultat s’obtenen projectes de caràcter interdisciplinari entre les diverses àrees de coneixement i les etapes educatives i, per tant, una peculiar cohesió i unitat al centre. Aquest ambient d’ensenyament i aprenentatge dona peu, a la majoria de les propostes, a pràctiques educatives informades en evidències.

Al llarg de la història, l’esser humà ha necessitat construir marcs teòrics per interpretar i conèixer els diferents fenòmens i factors que intervenen en el desenvolupament de les persones en els diversos àmbits d’actuació; marcs teòrics que ajuden a comprendre les diverses realitats i millorar les respostes als problemes que aquestes plantegen. És així com en totes les professions la capacitat de fonamentar les decisions que s’han de prendre ha permès avançar amb més seguretat. En la majoria dels casos, les aportacions de les ciències han estat cabdals per l’establiment de pautes d’intervenció acceptades per tots els col·lectius de professionals del ram corresponent.

Sovint els centres educatius tenim uns ritmes de treball que no ens deixen prou temps per poder gestionar, optimitzar els recursos i reflexionar, compartir experiències, i avaluar i dissenyar estratègicament per a la millora. En el procés de reflexió i professionalitat de l’equip educatiu de l’escola Mercè Rodoreda de Barcelona, centre de màxima complexitat, el curs 2017 vam iniciar la participació en la recerca liderada per la Universitat Autònoma de Barcelona sobre Pràctiques educatives informades en l’evidència, a partir dels projectes PBE-Tools i EIPSI.

L’ús de l’evidència de la investigació per part de mestres i professorat actualment experimenta un interès global en les polítiques i la pràctica, amb molts governs que promocionen ara la importància dels esforços de millora informats en la recerca. No obstant això, tot i els beneficis coneguts, l’ús coherent i regular de l’evidència per millorar la pràctica educativa és difícil d’aconseguir en la pràctica. Hem entrevistat el Dr. Chris Brown, professor i vicedegà de recerca de la Facultat de Ciències Socials i de la Salut de la Universitat de Durham, i reconegut expert internacional en analitzar com les evidències de recerca poden utilitzar-se en benefici del desenvolupament de la política i la pràctica educativa. Recentment ha editat, juntament amb Joel R. Malin, l’obra The Emerald Handbook of Evidence-Informed Practice in Education: Learning from International Contexts, on examina quina és la consistència de la pràctica basada en l’evidència en diversos sistemes educatius i a nivell global.

Els contextos competitius deterioren el benestar de l’alumnat, i també comprometen el seu rendiment acadèmic i la qualitat de les relacions socials. Per contra, les aules que propicien l’ajuda mútua afavoreixen el rendiment acadèmic i milloren la cohesió social. Per això, la interacció i el diàleg són clau.