Per què, com, en què, qui i on ens podem formar

Del que dic i penso que faig… al que en realitat faig. Del que diem fer en equip… i fem. De fer sense pensar… a pensar el quefer.

La defensa feroç per la llibertat i el respecte pels ritmes naturals de les nenes i els nens sovint es confonen amb l’opció de no intervenir durant el joc. Però és així com assegurem una llibertat més gran?

El present article mostra la necessitat ineludible de formar-se en el camp de la psicomotricitat i com aquesta disciplina, amb les seves finalitats i continguts, coincideix plenament amb el que s’assenyala en el nou currículum d’Educació Infantil.

El present article pretén donar a conèixer la col·laboració entre dues escoles bressol i la Universitat Autònoma de Barcelona, cosa que ha permès participar en la formació inicial dels futurs mestres i que ha significat una transferència d’experiències i de coneixements molt valuosa per als centres participants.

Es presenta una experiència realitzada a la formació inicial de mestres en Educació Infantil, durant la qual els nens i nenes d’una escola propera venen a jugar al gimnàs de la Facultat. Les pròpies estudiants són les encarregades de preparar-hi diferents escenaris de joc corporal i d’acompanyar les criatures a desenvolupar el seu joc lliure i espontani.

Als centres, les primeres reunions solen dedicar-se a «coses grosses»: horaris, recursos, objectius, programacions... Quan ens trobam amb cada infant, amb cada pare i amb cada mare, aquelles «coses grosses» passen a ser un escenari en què vivim i necessitam concentrar-nos en les coses més properes: amb cada infant, amb les relacions del grup...

En aquest article es descriu una activitat feta en el mòdul Didàctica de l’Educació Infantil, que pertany al cicle formatiu de grau superior d’Educació Infantil del CIFP d’Àvila. Per al seu disseny, la secció «Del que diem al que fem», de la revista Guix d’Infantil, ha servit d’inspiració; amb la seva posada en pràctica s’ha mirat de promoure una actitud reflexiva cap a la futura actuació del tècnic superior en educació infantil.

Les escoles, en molts casos, estan d’esquena al que passa en el seu entorn. Els seus murs i les seves tanques creen una frontera invisible que separa la realitat escolar de la realitat social, natural i cultural.

Són les 10.30 del matí. Després de les rutines de benvinguda i acollida, cada nen i cada nena s’ha distribuït segons els seus interessos a les diferents zones de l’aula. Un grup de nens i nenes juga amb les fustes de construcció a la catifa, un altre discuteix al voltant d’un llibre, un altre ha decidit preparar una llista dels animals que ens trobem habitualment als passejos. Quan aixeco la mirada em veig reflectit al mirall de l’aula i al mateix temps em sento dir pa-pa-lloooooo-na, davant la qual cosa el Pablo respon: «Ja ho sé, és la de l’Anton!». A continuació, escriu una cosa semblant a una n. El Pablo, com la resta de nens i nenes, ens demostra que és capaç d’elaborar les seves pròpies hipòtesis sobre el llenguatge escrit, així que d’on ve aquest èmfasi per artificialitzar la nostra parla? Quina imatge d’infància hi ha al darrere d’aquestes conductes?

Aprendre de manera lúdica possibilita que el cervell es relaxi i augmenti l’atenció, la qual cosa ajuda a crear relacions entre els nous continguts i els aprenentatges previs, de manera que es forma o reforça el que coneixem com a xarxes o esquemes de coneixements i es potencia la memòria.

L’escola ha d’oferir espais lúdics per compartir vivències i experiències que aportin aprenentatges significatius als infants.