Els llibres de text a l'educació secundària

Amb la implantació del nou sistema educatiu, totes les editorials han llançat al mercat nous productes amb la pretensió de donar resposta a les noves propostes curriculars. L'article analitza una mostra àmplia de llibres de text, per valorar com es concreten en la pràctica les prescripcions generals del currículum de llengua catalana en l'educació secundària. S'hi analitzaran, especialment, els eixos triats per organitzar cada curs, l'estructura de les unitats didàctiques, els continguts gramaticals i el tractament de la literatura. Conclourem que, malgrat algunes novetats, la majoria dels llibres no impliquen una renovació substancial de l'ensenyament de la llengua i de la literatura.

L'article analitza el tractament de la literatura en els manuals d'ESO en relació a la seva organització, els continguts, el corpus de lectures i les activitats proposades. En cada un d'aquests quatre apartats s'assenyala la tensió entre les innovacions inspirades per la Reforma que s'han introduït de manera més generalitzada i els plantejaments tradicionals teòricament superats que perviuen als manuals.

Ensenyar a aprendre una llengua implica un procés de reflexió, de recerca i de formació permanent per part del docent. Per això, la creació, total o parcial, de materials didàctics comporta, més o menys implícitament, uns certs pressupòsits teòrics, i és una manifestació ½raonada+ de representacions sociolingüístiques i metodològiques. Els materials didàctics són el lloc de trobada dels aprenents i dels docents, a més d'ésser els elements clau del compromís didàctic.

En aquest article els autors analitzen, des de diferents punts de vista, el fenomen del llibre de text com a factor que té un paper central entre els diferents elements d'un sistema educatiu en el qual totes les parts han d'estudiar-se en relació les unes amb les altres. Primerament, estudien les implicacions econòmiques de l'ús de llibres de text i arriben a la conclusió que la seua producció i distribució està estretament lligada a l'ordenació administrativa del currículum i que, per això, té garantides l'expansió i l'ús. Segonament, enfoquen la qüestió des del punt de vista polític i conclouen que els plans de control i supervisió dels materials curriculars per part de les administracions educatives estan dissenyats per donar suport a les indústries editorials nacionals. Tercerament, expliquen com l'ús dels llibres de text expropia les destreses pròpies de la professió docent, encara que els professors difícilment podrien desenvolupar el seu treball sense usar-los, atès el disseny del lloc de treball que ocupen.

Els materials didàctics (i, entre aquests, els llibres de text) no són només ajuts tècnics orientats a facilitar la intervenció pedagògica del professorat a les aules i l'aprenentatge escolar dels alumnes i les alumnes. Són també l'expressió d'una determinada concepció de l'ensenyament i l'aprenentatge i, en el nostre cas, d'una determinada concepció del llenguatge i de l'educació lingüística i literària. En aquest article s'analitza la funció i la identitat dels diferents materials didàctics, se suggereixen algunes instruccions d'ús (en forma d'interrogants) per a l'anàlisi i l'ús crític dels materials didàctics i s'avaluen les característiques essencials dels actuals llibres de text de llengua castellana a l'educació secundària obligatòria.

La política sobre l'aprovació de llibres de text de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència valenciana ha estat tan poc transparent en els darrers temps que la major part de les instruccions fetes a les editorials s'han produït verbalment i amb una certa tendència a donar suport a postures secessionistes pel que fa al nom i a la unitat de la llengua catalana. Com a conseqüència d'aquest fet, han aparegut en el mercat alguns llibres de text amb certes incoherències lingüístiques que obliguen el docent que els vol utilitzar, a mirarse'ls amb lupa abans de fer la tria pertinent que requereix la programació d'aula.

El concepte d'eufonia no ha tingut una formulació positiva, sempre ha estat més allò que cal evitar que no pas allò que cal fer. La bellesa fonètica dels mots (½el plaer salvatge...+) és un factor que actua a l'hora d'encunyar-ne de nous. La capacitat d'evocació dels mots, el fonosimbolisme, hi té un paper en tots dos casos, és a dir, l'associació dels sons amb forma, mida, color... Com a il·lustració, l'autor fa una ullada als noms comercials de cotxes existents en el mercat.

Amb el convenciment que l'ésser humà és mogut per les intencions i que en les seves accions hi té un paper fonamental l'ús del llenguatge i la cooperació amb les altres persones, definim la comunicació com una activitat que exigeix un compromís interactiu. En aquest pacte comunicatiu tots seguim un conjunt de màximes i escollim un seguit d'estratègies. És important que mostrem als alumnes les possibilitats que tenen a la seva disposició perquè s'adonin del poder dels enunciats i aprenguin a analitzar-los i a utilitzar-los. Tan sols així podrem assolir una comunicació creativa en el diàleg docent.