Educació lingüística per a la democràcia

Introduir a l'urna un sobre buit és una de les possibles opcions que es presenta cada quatre anys quan s'exerceix el dret a vot. Les interpretacions que pot merèixer aquesta manera de procedir poden ser moltes, però no és forassenyat establir la hipòtesi següent: el vot en blanc és l'expressió d'un desencís pels tripijocs en què massa sovint cau la política, sense que aquest desencís comporti defugir la responsabilitat envers els afers col·lectius. En unes altres paraules, cal abandonar els carrers estrets i sinuosos per retornar a l'àgora; cal anar més enllà de la suma de llibertats i drets individuals per orientar-se cap als interessos que són de tots. El repte és restar sentit al vot en blanc. El repte és repensar la política des de noves perspectives.

Es reflexiona, en aquest article, sobre la relació entre ètica, literatura i educació. S'hi mostra, en primer lloc, que l'educació és una relació constitutivament ètica, és a dir, que l'ètica no és una finalitat més de la relació educativa, sinó el seu nucli constitutiu. En segon lloc, s'hi exposa la noció de ½punt de vista literari+ a partir de tres idees bàsiques: la singularitat, la relativitat i la consolació. Finalment, en un darrer apartat, s'hi acaba indicant la ineludible dimensió ambigua de la condició humana i, per tant, el fet que, des d'una perspectiva literària, sempre que hi hagi humanitat, encara que estigui ben educada, hi haurà també el perill de la inhumanitat.

El concepte de democràcia participativa sustenta i acompanya una interpretació de l'ensenyament-aprenentatge basada en l'elaboració a l'aula de coneixement compartit, de sabers interpersonals que esdevenen intrapersonals. Alhora emmarca una posició ètica i política antiautoritària de relacions humanes en què la paraula es comparteix i suma. En el cas de l'ensenyament de la literatura, aquesta concepció de la democràcia permet la progressiva formació estètica i cultural d'un alumnat que s'interroga i aprèn en comunitat.

Entre una dictadura i una democràcia, hi ha una diferència fonamental: la dissidència. Les dictadures s'articulen al voltant d'un ½pensament ja pensat+. Les democràcies es mantenen mentre el ½pensament pensa+, mentre, a través del llenguatge, és possible expressar perspectives singulars, que no es limiten a allò que ja s'ha dit o s'ha de dir. Al llarg de l'article, abordarem aquestes qüestions, tot posant l'èmfasi en la necessitat d'aprendre a escoltar, com a condició necessària per acceptar l'alteritat, i en la necessitat d'aprendre a usar la llengua per poder participar en el món comú, amb la voluntat de contrastar diferències i de crear marcs d'interpretació per a les experiències compartides.

L'article vol donar arguments que posin de manifest la importància del discurs polític en el funcionament de la democràcia, i la responsabilitat que hi tenen els mitjans de comunicació com a intermediaris entre el poder i els ciutadans. Alhora, pretén oferir algunes eines als professors i als alumnes per descabdellar els recursos que s'hi empren i saber-ne interpretar els missatges amb sentit crític.

En una societat democràtica, un ciutadà ha de ser capaç d'utilitzar l'argumentació raonada per construir les pròpies creences i per resoldre els conflictes, i també d'identificar els recursos que permeten manipular l'opinió dels receptors mitjançant estratègies subtils. L'article proposa continguts d'aprenentatge i presenta activitats treballades amb alumnat de secundària al voltant de tres aspectes: el valor argumentatiu del que és implícit (sobreentesos i pressuposicions), la cortesia lingüística i l'argumentació amagada en el discurs periodístic informatiu.

Un camí per desencallar el procés d'elaboració de la gramàtica pedagògica i alhora dotar-la d'unes bases estables fóra, sens dubte, escoltar la veu de l'aprenent, saber què és el que realment aprèn del que li ensenyem o quina és la naturalesa i la consistència del seu saber. En el present article, fruit de l'anàlisi d'un bon nombre d'enquestes i entrevistes respostes per estudiants de secundària, podem constatar que entre els sabers declaratius que aquests tenen sobre les classes lèxiques i els procediments que activen per identificar-les no s'estableixen els ponts necessaris. Malgrat això, al llarg de la secundària, s'aprecia una evolució. L'escrit acaba amb algunes reflexions per a la pràctica docent.

El present article sorgeix d'una tesi doctoral que estudia les creences i les actuacions dels professors de primària en la correcció del text escrit en català. L'estudi es realitza mitjançant una metodologia qualitativa que permet establir una aproximació més natural de la investigació universitària cap al món de les aules. A partir d'entrevistes i d'observacions de classe fetes a mestres de primària s'hi recullen maneres d'actuar i pensaments dels professionals de l'ensenyament al voltant de la correcció del text escrit en la nostra llengua.

L'article planteja la necessitat d'avançar cap a un consens sobre la lectura prescriptiva a l'etapa de la secundària obligatòria. En les darreres dècades, la funció escolar de les lectures s'ha anat inclinant cap al foment d'hàbits lectors. Això ha contribuït a difuminar les pràctiques anteriors pel que fa al tipus de corpus, als criteris de selecció de les obres, a les activitats a les aules, a la percepció sobre la jerarquia entre les funcions que ha de complir la prescripció, etc. L'article exposa la consulta portada a terme per l'equip GRETEL de la UAB entre sectors del professorat més actiu en la reforma educativa duta a terme al nostre país. A partir de més de cent respostes a un qüestionari, seguides de debats en grup, es recullen els dubtes i les contradiccions existents actualmente sobre aquesta qüestió.