Retos y desafíos de la formación pedagógica de las sociedades actuales

El capítol formula una revisió del que ha estat la formació del professorat al nostre país, així com els camins possibles per, des de la formació inicial i continuada, enrobustir la professió docent, quan la identitat professional és alguna cosa que cal reconstruir en cada context de treball. Entre el que és i el que hauria de ser, entre el que hem fet i el que es podria, s'apunten alguns canvis necessaris per fer més sostenible, després de la pandèmia, aquesta societat.

En aquest capítol s'aborda una reflexió sobre l'ofici de professor que està més a prop de l'artesania que d'una professió, en el sentit modern del terme. Els autors vinculen la condició de ser professor a l'antiga concepció de la filosofia que la va pensar com una opció existencial, com una activitat en si mateixa educativa o com a art de viure. S'explora, en conseqüència, aquest assumpte des del punt de vista d'una filosofia de l'educació que para esment a dos arguments principals. En primer lloc, que l'educació, més enllà de les demandes que el mercat sempre canviant imposa, constitueix una complexa i llarga tasca que es desplega en el temps, en el si d'una trobada entre generacions; es tracta d'una tasca orientada a la cura del món (perquè l'objectiu de l'escola és acompanyar els nouvinguts al món en el qual han de viure) i al cultiu i l'edificació d'ells mateixos, i no merament a l'acompliment dins del mercat laboral. En segon terme, que ser professor és una elecció existencial resultat d'una vocació, una que no està destinada solament a satisfer un desig, sinó que ens confronta a una responsabilitat (on resideix el principi de l'autoritat pedagògica): la transmissió del món.

Aquest treball, entenent que tot docent és abans educador que instructor, tractarà de defensar que, al contrari del que sol pensar-se, la seva formació no pot ser merament tècnica. No qualsevol hauria de poder ser docent, perquè si atenem el sentit que en si mateixa té l'educació, veurem que requereix de professionals amb certa manera de ser i no merament amb determinades maneres de fer. La formació de la personalitat, que un dia va ser indispensable per poder arribar a ser docent, està avui oblidada. No obstant això, en un món complex i inestable com el nostre i amb tants interessos contraposats, és important que el docent s'ocupi de les finalitats i no solament dels mitjans. Demostrarem que, lluny de la instrucció, és avui dia imprescindible situar l'educació en el nucli de la docència i això comporta estar en el món de determinada manera. Començarem el capítol descrivint el paper del docent en l'imaginari col·lectiu actual, així com alguns plantejaments discordants amb aquest. A continuació, analitzarem pedagògicament la idea de bon professor que es desprèn del paper que, de manera dominant, la societat li imposa al docent. Aquesta anàlisi mostrarà fins a quin punt aquesta idea de bon professor és, des d'un punt de vista educatiu, incompleta, portant-nos a revelar i desenvolupar una dimensió essencial, però generalment oculta, del bon acompliment docent. Finalment, conclourem assenyalant la importància pedagògica de conrear una formació docent que sigui realment completa, i aportarem sobre aquest tema algunes idees.

En el present capítol es revisen quins principis pedagògics i metodologies van configurar l'escola renovada, innovadora i moderna del primer terç del segle xx en relació amb els debats suscitats en la renovació de la formació del professorat, plantejats a partir de les noves pràctiques pedagògiques. Des d'un enfocament qualitatiu i aplicant el mètode historicoeducatiu s'ha utilitzat com a principal font primària la premsa pedagògica destinada a la formació del professorat i del magisteri, per ser un excel·lent canal de recepció dels corrents educatius que s'estaven produint fora i dins d'Espanya en aquells anys. Les revistes seleccionades són: Revista de Pedagogía, Revista de Escuelas Normales i la revista Escuelas de España. La seva anàlisi reflecteix que existeix certa continuïtat entre el passat i el present en relació amb la polarització extrema que delimita la pedagogia tradicional i la pedagogia moderna. Si bé revesteix certa dificultat establir una relació directa entre el llegat pedagògic de segles passats i els discursos i pràctiques educatives actuals, sí que observem que al llarg del temps es repeteixen una vegada i una altra les mateixes preocupacions i/o problemes educatius que, encara que no han estat resolts, sí s'han abordat des de la cultura científica i empírica. Així mateix, sense oblidar els contextos en els quals es produeixen i generen els uns i els altres, moltes de les reflexions i accions proposades abans i ara coincideixen a afrontar desafiaments similars de l'escola.

En la canviant societat actual el professorat precisa un desenvolupament professional continu. Des que va començar l'actual crisi sociosanitària global s'ha posat de manifest la necessitat d'actualització docent, particularment en el pla tecnològic. La formació inicial i permanent del professorat ens endinsa en els terrenys pedagògic i didàctic i ha de tenir caràcter integral, és a dir, no pot limitar-se al vessant cognitiu, relativa als coneixements disciplinaris, sinó que ha d'estendre's als plans aptitudinal/competencial i ètic. La preparació docent pot contemplar-se des de diversos enfocaments, amb els seus corresponents principis teòrics i implicacions pràctiques, que es repassen en el capítol, en concret cinc: acadèmic, tècnic, personalitzat, hermenèutic i crític. A més de descriure'ls, es reflexiona sobre ells. Atès que cap dels cinc enfocaments resol la problemàtica de la formació del professorat, ens plantegem igualment la seva integració fecunda. Potser en aquesta harmonització es descobreixi l'única manera de fer front als molts desafiaments socials i educatius que es presenten en aquest segle xxi.

L'exclusió social i educativa són fenòmens creixents. La relacionada amb el social va més enllà de la pobresa, perquè implica l'absència de participació en la societat i amb la falta d'accés a béns bàsics i xarxes de benestar social, la qual cosa condueix a un nombre cada vegada major de persones a quedar fora de la societat i a viure per sota dels nivells de dignitat i igualtat als quals tots tenim dret (Tedesco, 2004).
L'educació és un bé comú i un dret humà fonamental del qual ningú pot ser ni estar exclòs, perquè gràcies a ella és possible el desenvolupament de les persones i de les societats. El nostre món en ràpida mutació s'enfronta constantment a desafiaments (molts d'ells vells coneguts, però que van retroalimentant-se amb noves formes), des d'innovacions tecnològiques fins al canvi climàtic, passant pels conflictes, el desplaçament forçat de persones, la intolerància i l'odi, que agreugen encara més les desigualtats. Els canvis que s'estan produint en el planeta tenen conseqüències per a l'educació i denoten l'aparició d'un nou context per a l'aprenentatge. No tots aquests canvis exigeixen una resposta des de les polítiques educatives, però en tot cas estan creant condicions per a un nou model en la formació pedagògica del professorat. Aquest nou context de transformació social exigeix que reconsiderem la finalitat de l'educació i l'organització de l'aprenentatge perquè sigui per a tots.
Cada ésser humà posseeix característiques que comparteix amb la resta de l'espècie humana; no obstant això, cada persona disposa d'una sèrie de característiques, capacitats i disposicions especials, que són les que la fan única i la diferencien de la resta de l'espècie. Quan utilitzem vocables com «el diferent», «el divers» amb marcat caràcter pejoratiu, que perduren en l'actual sistema educatiu, estem conceptualitzant a l'ésser humà sense tenir en compte la seva pròpia idiosincràsia de ser individual.
La necessitat de la construcció d'una nova cultura, d'una nova educació i, per consegüent, d'una societat que accepti, conegui, comprengui, respecti i valori cada ésser humà, com és i no com ens agradaria que fos, és el gran repte que en conjunció amb els objectius de desenvolupament sostenible hem d'afrontar des de l'educació.
Podria ser la cultura dominant, en el nostre context la cultura educativa, la que està conformada per normatives i valors que identifiquen la diferència com una cosa disfuncional, i no com una cosa consubstancial al propi subjecte? Serà aquesta concepció de l'ésser humà limitant davant la seva pròpia diversitat una barrera per a una educació per a tots i totes? Aquestes, entre altres preguntes, suposen el desafiament al qual es pretén aclarir al llarg d'aquest capítol.

Analitzem el valor que la narració visual suportada en la fotografia té per ajudar els futurs docents a construir una identitat docent inclusiva que reconeix les implicacions ètiques, polítiques i socials que tanca la professió. Revisem, en primer lloc, com es construeix la identitat docent; en segon lloc, i en coherència amb els estudis revisats, ens endinsem en la rellevància que la indagació narrativa té per capturar i analitzar la identitat com a experiències que poden ser narrades. Això ens permetrà, en tercer lloc, identificar les noves aportacions que la indagació narrativa visual proporciona a aquest camp d'estudi i a la formació inicial del professorat. Acabem amb l'exposició dels principis procedimentals i bàsics que orienten el treball que anem desenvolupant en diferents titulacions de formació de docents.

En el present capítol s'analitzaran mètodes, estratègies i pràctiques docents que exploren alternatives complementàries a la docència clàssica i tradicional. Nous enfocaments pedagògics i altres formes de relació educativa, més enllà de la figura del docent, que ofereixen una mirada pedagògica actualitzada per a l'atenció a l'alumnat en dificultat social i en risc d'abandonament escolar primerenc, més integradora, equitativa i superadora de models d'exclusió i desigualtat. En el capítol es defensa la idea d'un enfocament integral i holístic de la pedagogia, una pedagogia escolar i una pedagogia social que es complementen, sense etiquetes conceptuals que la redueixin i delimitin a una acció educativa condicionada pel marc o el context d'intervenció. Creiem necessari conèixer i reconèixer les iniciatives que es duen a terme tant en els centres educatius com fora de la institució escolar. Els resultats de la recerca en relació amb programes de formació i qualificació laboral dirigits a joves que van abandonar els seus estudis, o que estan en un procés de desconnexió i desenganxament del sistema educatiu, mostren el grau d'interès que tenen aquests programes, que són capaços d'oferir competències, coneixements i acreditacions reconegudes i, a més, brinden un espai de referència accessible i amigable per a l'orientació de problemàtiques personals, familiars, etc. Àrees de desenvolupament socioemocional i familiar que van més enllà del marc estricte de la formació i la qualificació laboral i que permeten estendre l'acció educativa, especialment rellevant per als joves en dificultat i en risc d'exclusió social.

Els problemes socials, en l'actualitat, precisen la interdisciplinarietat del treball en equips de docents investigadors per respondre a la complexitat amb la qual han de ser abordats; problemes que tenen una base anàloga en l'alumnat d'educació primària i l'universitari, encara que les seves manifestacions i formes d'abordatge siguin diferents. Això implica la necessitat de conjuminar la mirada entre docents universitaris i mestres, i comporta una forma diferent a l'actual d'acostar-se a l'escola des de la universitat. L'oportunitat que ofereixen els grups de recerca d'incorporar en els seus projectes a mestres de l'alumnat en pràctiques és clau per buscar connexions que possibilitin anar conformant la tan necessària carrera docent.
Els centres escolars necessiten canvis basats en projectes d'innovació, alhora que la universitat necessita acostar-se a la comprensió i interpretació del món educatiu des de les experiències dels seus protagonistes –professorat, estudiants i altres agents educatius–. D'aquesta manera, els grups de recerca universitaris són una oportunitat per treballar junts sobre els problemes reals, on cada membre del grup aporta una visió diferent i enriquida per tots des de processos de tutoria compartits (universitat i escola). Durant les pràctiques, els alumnes, per resoldre problemes i casos, han d'aplicar les teories i les tècniques adequades a l'àmbit de coneixement concret, de manera que la teoria i la pràctica conflueixin en el fer professional. La tutoria, així entesa, es converteix en un suport essencial, en tant que vincula, organitzada i sistemàticament, el que van coneixent en la pràctica professional amb els coneixements apresos a la universitat; i tot això, des del treball compartit, en forma de projectes d'innovació docent.
De manera que, un treball interdisciplinari en equips de docents investigadors, que integri professorat universitari, mestres i alumnat de pràctiques, agrega, als beneficis que les tutories aporten a l'alumnat en pràctica en l'àmbit acadèmic i professional, possibilitats de formació contínua per al professorat universitari i mestres dels centres de pràctiques, alhora que permet a tots ells desenvolupar i millorar les competències professionals i el seu objecte: una visió integrada dels problemes, del món i de la vida.

Des que Marc Prensky encunyés el terme natius digitals l'any 2001 per fer referència a les noves generacions que naixien ja en una era digitalitzada, en contraposició amb els immigrants digitals als quals la tecnologització els havia arribat a etapes més tardanes, s'ha escrit molt sobre el tema; i s'han originat dos posicionaments a favor o en contra d'aquesta definició i de les seves possibles conseqüències interpretatives. Aquest capítol ofereix una revisió sistemàtica del terme natiu digital des de la seva aparició fins a l'actualitat, per entendre els arguments que subjauen a les dues faccions que s'han erigit en aquests últims 20 anys. D'aquesta manera, podrem estudiar les diferents perspectives que ens conviden a una íntima reflexió sobre la figura de l'estudiant, que repercuteix directament en el rol del docent en la societat hodierna. A continuació, es proposa una reinterpretació pedagògica i una nova definició del terme natiu digital que apuntarà cap a l'acostament de les dues postures antagonistes, construint ponts d'enteniment i comprensió que aconsegueixin evitar prejudicis cap a l'una o l'altra facció, a fi d'aconseguir la veritat. Entendre la configuració i el caràcter de l'estudiantat que arriba a les nostres aules ens permetrà dialogar sobre la figura del docent en la societat actual com a peça clau en l'educació de ciutadans pertanyents a societats democràtiques, equitatives i digitalitzades. El repte d'educar aquestes noves generacions d'estudiants nascuts en un món digital subjau a la comprensió física, afectiva i social de la seva personalitat.

S'apunten algunes claus amb les quals reformular tant la formació inicial com permanent del professorat per a la construcció de l'ofici de «ser professor com una manera de viure i de fer» en un món que sempre ens compromet, juntament amb altres, en l'ecosistema de l'aula com un espai obert i compartit.