Ocio educativo y acción sociocultural

Vivim un context de profundes crisis. El fenomen del lleure, actualment constret a passatemps i abundant benefici, té l'oportunitat de convertir-se en pilar fonamental del canvi de paradigma, cap a un desenvolupament més humà i sostenible, mitjançant una governança més democràtica. El lleure pot contribuir a recuperar l'equilibri mediambiental, econòmic, social i cultural, a través de persones, comunitats i ecosistemes d'innovació transformadora.

El món viu un accelerat procés d'envelliment. No obstant això, la qüestió plantejada per les entitats globals és com agregar vida a aquests anys. Se sap que la participació en activitats de lleure significatives és important per a l'envelliment saludable. Aquest treball presenta una recerca a nivell postdoctoral que proposa solucions tecnològiques innovadores per treballar l'educació del lleure (EO) amb persones grans brasileres. Recerques recents mostren que els programes d'educació de l'oci (PEO) poden contribuir en diversos aspectes de la vida. «Leisure Education's Development Union in the Context of Ageing» (LEDUCA) té un enfocament qualitatiu, que combina la revisió bibliogràfica i documental, l'anàlisi de contingut dels PEO per a persones grans, les entrevistes semiestructurades i la revisió sistemàtica sobre aplicació d'EO i grups focals. Un dels principals resultats del projecte és una aplicació mòbil d'EO per a persones grans, atractiva i amb un llenguatge senzill. Al final, aquest producte és utilitzat per 500 persones grans i 40 organitzacions associades a l'envelliment (OAE) del Brasil.

El lleure és un dels àmbits educatius més fortament afectats per les desigualtats socials quant a l'accés i presenta mancances importants en la protecció jurídica i el desenvolupament de polítiques públiques per garantir l'exercici efectiu d'aquest dret per part de nens, nenes i adolescents. Si bé és cert que la Convenció sobre els Drets de l'Infant reconeix, en el seu article 31, el dret dels nens, nenes i adolescents al joc i a participar en activitats culturals, artístiques i lúdiques, aquest ha estat un àmbit històricament poc desenvolupat des d'aquesta perspectiva convencional. L'objectiu del present capítol és doble: en primer lloc, cerca examinar els principis dimanants de la Convenció sobre els Drets de l'Infant aplicables al context de l'oci educatiu. En segon lloc, pretén analitzar de manera crítica els lineaments associats tradicionalment als centres de lleure educatiu i les activitats formatives que s'hi realitzen, que no aconsegueixen reconèixer i visibilitzar el veritable rol professat per aquests espais comunitaris d'acció social i inclusiva. Per a l'elaboració d'aquest treball de recerca s'ha seguit una metodologia de caràcter qualitatiu amb enfocament hermenèutic de tipus documental. En definitiva, si bé l'heterogeneïtat de les diverses activitats i agents de lleure educatiu no ho faciliten, cal sistematitzar i modernitzar la regulació existent, així com consolidar el dret subjectiu dels nens i les nenes a participar en aquesta mena d'accions en condicions de qualitat i d'igualtat d'oportunitats.

La Convenció sobre els Drets de l'Infant és l'instrument primordial dels drets de la infància, ratificat per gairebé tots els Estats del món vinculats amb implementar els seus principis, elaborant polítiques centrades en la infància, per mitjà de la seva participació, i apropiades a la realitat local. La realització dels drets de la infància i de les dones és imprescindible per al desenvolupament sostenible i l'assoliment de ciutats més inclusives. Això és encara més crucial després de les mesures adoptades durant la pandèmia pel COVID-19 i les conseqüències socioeconòmiques de la crisi, que han afectat particularment els drets de la infància, el seu accés i fruïció de serveis socials, reduint dràsticament el seu dret al lleure i lliure participació. S'ha evidenciat, igualment, un augment de la violència domèstica. Aquest treball de recerca pretén analitzar, qualitativament i transdisciplinàriament, la relació entre lleure, drets de l'infant i condició de pobresa, destacant les incipients estratègies de la UE, acabades d'establir per fer costat als seus Estats membres a erradicar la pobresa infantil i l'exclusió social.

El present capítol té com a objectiu mostrar un model d'anàlisi de pràctiques de Desenvolupament Cultural Comunitari. Aquest model parteix, d'una banda, de l'observació i l'anàlisi d'experiències internacionals que es basen en la pràctica artística comunitària i, per una altra, de l'estudi exhaustiu de tres casos de projectes artístics comunitaris situats a Catalunya. A partir dels resultats d'aquesta recerca, es proposa un marc analític per explorar els principis conceptuals i metodològics d'experiències de DCC, amb la finalitat d'entendre el seu impacte, estructurat en tres eixos principals: (1) la dimensió política, en la qual s'inclou el treball en xarxa, el valor públic de la cultura, les institucions culturals, l'accés a la cultura, la sostenibilitat i la transparència, (2) la dimensió educativa, que inclou la perspectiva de l'educació artística, la creativitat, el desenvolupament personal, els nivells d'aprenentatges i les visions pedagògiques i (3) la dimensió social, que analitza l'acompanyament i el vincle, la participació, l'empoderament comunitari i la ciutadania. Finalment, el text aporta propostes específiques que poden ser preses com a full de ruta per a intervencions i projectes que pretenguin relacionar les seves accions amb el DCC.