Movimiento y lenguajes transversales para aprendizajes saludables

L'educació del segle xxi ha d'atendre els objectius de desenvolupament sostenible, amb la finalitat d'augmentar la qualitat de vida dels individus. Aquest capítol proposa les bases pedagògiques i, especialment, les competències que promouen una educació sostenible, inclusiva, democràtica i ètica per a la millora individual, col·lectiva i ecosistèmica dels estudiants dels centres de primària, de secundària i universitaris.

Una situació desafiadora per a l'homeòstasi del nostre cos sovint condueix a la coneguda sensació de tenir papallones a l'estómac. Aquesta és una clara il·lustració de la forta comunicació bidireccional entre el cervell i l'intestí enfront de la por, els nervis o la timidesa en la nostra vida quotidiana.

Per què som com som? Venim d'un llarg procés evolutiu i adaptatiu amb múltiples transformacions a nivell corporal, motor i cerebral. El cervell actual suposa la gran conquesta d'aquest procés. El seu coneixement i funcionament mitjançant les aportacions de la neurociència, la paleoantropología o la psicologia ens mostren l'íntima relació del cervell i la motricitat en les primeres edats. Mitjançant la motricitat, els nostres nens i nenes assagen conductes motrius intel·ligents, exerceixen la cognició sistemàtica, s'expressen, modulen les seves emocions, conformen el caràcter, se socialitzen, configuren el seu cervell i construeixen la seva personalitat. Per aconseguir un rendiment ple en aquest procés es necessiten 10.000 hores de motricitat espontània i dirigida en els primers nou anys de vida. Des de la unicitat de cadascun dels nostres nens i nenes entenem que cadascú posseeix un talent únic i diferent i plantegem un sistema pedagògic alternatiu de motricitat d'arrel filogenètica per a nens i nenes de 0 a 12 anys («“Mètode Olivera”, conductes motrius intel·ligents»). La seva finalitat última no és aprendre destreses o habilitats motores, ni buscar utilitats ni rendiments immediats, sinó desenvolupar capacitats personals mitjançant la interpretació de deu models corporals, l'activació d'intel·ligències múltiples i l'observació de valors.

Aquest capítol posa de manifest el gran poder que la neurociència ha atorgat al cos degut a la seva relació amb el funcionament harmònic de cervell. S'ha validat que la motricitat és absolutament necessària perquè el cervell es mantingui sa i per pal·liar els efectes de l'envelliment, ja que el cervell que tenim avui dia es va formar fa milers d'anys, quan el moviment era el llenguatge del dia.

En aquest capítol ens referim al dibuix infantil com a procés de percepció i representació vinculat al moviment i al cos. Aquesta característica, que no és estranya a l'art visual adult, ens revela la connexió existent entre els llenguatges de l'art i de la infància i una gairebé perduda visió del món més realista, empàtica i ecologista al mateix temps. Una visió que no és la que hem heretat culturalment, caracteritzada per la fragmentació, la separació i l'autonomia de la modernitat. Pretenem cridar l'atenció sobre el fet que els llenguatges humans mesuraven metàfores de les nostres relacions amb la naturalesa i, per això, sobre la necessitat de recol·locar els llenguatges alternatius a les paraules i als nombres, i amb ells també el moviment, els sentits, les emocions i el fluir espaciotemporal del món, en el cor de l'educació.

Com a membres del gènere humà som capaços de desenvolupar una motricitat específica i pròpia de caràcter filogenètic. Aquesta motricitat que cadascun rebem, despleguem i gaudim de manera individualitzada està dipositada en el nostre codi genètic com a potencial a desenvolupar i es manifesta de forma personalitzada inicialment mitjançant el procés ontogenètic que recorda el nostre trànsit filogenètic (arrossegar-se, reptar, gatejar, marxa quadrúpeda, grimpar, caminar, equilibrar-se).
Durant els primers anys de vida aquest potencial motor que rebem es manifesta de manera natural i espontània, però cal activar-lo i fomentar-lo, i així contribueix de manera decisiva a desplegar la nostra motricitat, conquistant les capacitats coordinatives corresponents, madurant el sistema nerviós i construint i interconnectant les estructures neurològiques del cervell.
En aquest capítol analitzem les característiques motrius de la reptació, reivindicant la seva necessitat en els primers mesos i la seva importància en el programa curricular durant els primers anys de formació dels nostres nens i nenes com a motricitat essencial per desenvolupar les capacitats coordinatives. Valorem el deure deontològic de conèixer i actuar en funció del perfil de lateralitat de cadascun dels nostres nens i nenes. I, dins del procés de conquesta dirigida de la lateralitat, explorem l'última fase que promou experiències motores d'ambidextrisme i bilateralitat.

En tant que el cos i les seves manifestacions motrius són el principal mitjà i camp d'estudi en l'educació física, el present capítol comença amb un breu recorregut sobre els principals paradigmes corporals en la història occidental. Acollint-se en un paradigma integratiu, subratlla seguidament les aportacions del treball de Damásio (2005), especialment quant al paper de les emocions en els processos cognitius. A partir d'aquí es posa en valor l'educació física com a matèria educativa fonamental per al desenvolupament integral de l'ésser humà, al mateix temps que s'exposa i critica el paper relegat que se li assigna en el currículum, així com el disseny anacrònic i esportivitzat d'aquest. Finalment, el text introdueix la proposta pedagògica «d'educació física creativa», que, d'una banda, convida a revisar i innovar constantment el propi currículum en relació activa amb el moment sociohistòric determinat; i, per una altra, desplega tota una sèrie de continguts i pràctiques que promouen l'activitat física en la seva complexitat biopsicosociomotriu. El capítol conclou precisament expressant la necessitat d'una revisió i renovació curricular que tingui en compte els estudis que ajuden a sostenir un paradigma corporal integratiu.

En aquest capítol es descriuen diferents projectes on es proposen experiències d'aprenentatge motivadores que fomenten l'aprenentatge creatiu, crític i col·laboratiu i on l'art i la tecnologia tenen un rol rellevant. En concret, el capítol fa una defensa del construccionisme com a manera d'entendre l'educació i fer educació, que té en compte que les persones aprenem més i millor quan som protagonistes del nostre aprenentatge, quan les aules i els diferents contextos d'aprenentatge (entorns formals i no formals) donen oportunitats als nens i nenes per fer, descobrir coses per si mateixos, crear coses i aprendre a expressar-se lliurement, compartir i aprendre dels i amb els companys, i reflexionar sobretot sobre aquest procés. En aquest capítol es descriuen unes experiències on l'art i la tecnologia s'integren, sense parcel·lar i de manera transversal en els currículums de les escoles. Volem que la infància i la joventut deixin de ser només usuaris i consumidors de les tecnologies, i que es converteixin amb elles en creadors i productors, aprenent a usar-les per expressar-se de manera creativa.

Els darrers anys estem assistint a un increment en la participació de les dones en tota mena d'activitats fisicoesportives. No obstant això, les dades estadístiques mostren que la dona és menys activa que els homes a causa de les barreres que troba. Per això, de cara a implementar plans d'intervenció que fomentin l'accessibilitat a la pràctica d'exercici físic entre la població femenina, proposem considerar l'oferta de la dansa com una eina més. Per aquesta raó, l'objectiu d'aquest capítol serà aportar informació sobre la literatura científica existent en la qual es notifiquin beneficis positius de la pràctica de la dansa en dones, ateses les diferents etapes de la seva vida.

En aquest capítol es pretén fer una reflexió sobre la importància i l'atenció que hauria de donar-se a l'estudi i la potenciació de la dansa com a llenguatge universal, facilitador de benestar i acompanyament de pacients de càncer. Aquest escrit parteix de la importància del moviment artístic com a factor de desenvolupament físic, social i emocional abans, durant i després dels tractaments oncològics. No és la intenció d'aquest capítol presentar els avenços d'art en els centres clínics i hospitalaris, sinó centrar-se en la dansa dins de les organitzacions contra el càncer. Per exemple, reflexiona sobre el rol de la dansa i la cultura en general com a elements de comunicació alternatius útils per a les ONG en el desenvolupament del seu màrqueting i pla de comunicació, així com en el servei de prevenció de l'entorn de la salut. En l'actualitat les ONG contra el càncer, atentes a les necessitats dels pacients, expliciten cada vegada més llenguatges i estratègies comunicatives transformadores que permetin arribar a un públic divers. Per refermar aquest posicionament se citen autors que aporten la seva visió científica sobre el binomi dansa i salut, i cultura i desenvolupament de les ONG.

Fa trenta anys que vaig començar amb l'acompanyament educatiu i terapèutic de nens i adolescents i, des de fa uns vint, amb l'acompanyament terapèutic d'adults. La vivència del confinament a causa de la COVID-19 m'ha portat a una zona d'aturada; de descans. I, davant aquesta situació inesperada, s'ha obert la possibilitat de sentir, pensar i crear des d'un altre lloc, que era nou per a mi. Un temps per reflexionar sobre la pràctica educativa i terapèutica. Redescobrir els valors i el paradigma bàsic en el qual es desenvolupa la meva activitat, i que són el fonament que dota de sentit i lliurament al dia a dia de la meva professió. En aquest capítol em centraré en la pràctica educativa i terapèutica amb infants i adolescents.

L'objectiu d'aquest capítol és mostrar la improvisació des de diferents àmbits, com a recurs artístic, educatiu, terapèutic i de desenvolupament personal molt poderós. Donar a conèixer l'ús del moviment improvisat com a disciplina artística al llarg de la història, la importància del moviment lliure en el desenvolupament motriu, la improvisació en la dansa creativa i en disciplines terapèutiques com la dansa/moviment teràpia (DMT).

Considero que l'acte del moviment voluntari, conscient i racional pot dividir-se en: què fem (acció) i per què ho fem (objectiu). Si aquest moviment és voluntari, però sense consciència d'aquest, ens condueix a prendre una posició corporal determinada, que tal vegada no sigui la idònia per a una saludable col·locació postural. Treballant la consciència corporal aprenem a preveure el que físicament pot ser perjudicial. Es percep la posició postural adoptada i, amb un aprenentatge més tècnic, s'aconsegueix la recol·locació, adonant-nos del que ens beneficia.
La necessitat d'elaborar aquest capítol respon a qüestions plantejades quan es parla de consciència corporal. Al llarg del capítol es dibuixa un recorregut on les explicacions ajuden a comprendre el perquè del despertar de la consciència corporal, l'estructura genèrica del treball suggerit que l'acompanya i la particularitat d'una sessió grupal.

Tot es mou i flueix en un continu vital. En la nostra ment i el nostre ànim, quan el moviment s'embussa esdevé estrès. El mestre coneix bé l'estrès d'haver ofert atenció contínua, cura, consells o haver assumit la responsabilitat pels que són a l'aula i quedar esgotat física, mental i espiritualment. Per a aquest cansament proposem el txikung, que ens permet transportar, emmagatzemar i fer fluir l'energia de la vida que impregna l'entorn i a nosaltres mateixos A aquesta energia els xinesos la van denominar chi.
Mostrarem i observarem com el txikung pot potenciar l'energia de qui ensenya. Veurem com es constitueix aquesta energia i com es restitueix. Com la seva conservació depèn del seu moviment, és a dir, que tingui la possibilitat d'entrar i sortir. Per activar aquest moviment, que precisa permeabilitat, desenvoluparem el poder de l'atenció, ensenyant alhora com enfocar-la i com col·locar-la en els dos elements més importants que constitueixen el nostre benestar físic, mental i espiritual: la respiració i l'intercanvi entre nosaltres i la Terra a través de la gravetat.
Percebrem la regla més important de l'atenció: què succeeix quan l'enfoquem i com en canalitzar-la ens enfoca i energitza obrint un espai de llibertat i pau des del qual poder ser estar, escoltar i aprendre.
Per experimentar aquest últim procés utilitzarem els exercicis de la seda i el nostre propi mètode: el txikung contemporani, que té les seves arrels en el txikung clàssic i en la dansa occidental i els seus satèl·lits.

Quan es van pensar i van elaborar els tallers creatius, es va partir de les premisses següents: utilitzar un espai gran i sense mobiliari i que l'activitat tingués una durada indefinida. La intenció era que els nens i nenes experimentessin amb el cos, i que treballessin un o més llenguatges al mateix temps, com a plàstica i música, música i dansa, dansa amb diferents materials, dansa i plàstica… Que exploressin, doncs, des de la via sensorial amb un petit toc artístic, de sensibilitat. Es va afegir el factor sorpresa per motivar-los i captar el seu interès. En totes les sessions hi ha temps per al descobriment, l'explosió, la calma i la posada en comú. Creiem que tot això ajuda al fet que vagin adquirint un bon coneixement de si mateixos, seguretat, autonomia i una bona autoestima.

El següent capítol mostra la vivència d'uns tallers de dansa inclusiva realitzats a Catalunya amb un grup de persones joves i adultes, algunes de les quals tenen alguna discapacitat física o intel·lectual. La principal finalitat és exposar i donar visibilitat a un treball artístic i inclusiu, presentant les diferents tècniques utilitzades i els mecanismes que han donat resultat per dur a terme aquesta experiència. En finalitzar s'exposen, també, alguns dels comentaris que van realitzar els ballarins i ballarines en acabar els tallers. Com a valor afegit del capítol es pretén incitar a la reflexió sobre la importància del treball inclusiu en la nostra societat.

L'ús del moviment a l'aula de llengua i literatura obre un espai molt valuós per a l'experimentació intermedial, per aprendre de les arts servint-se de les arts. Des del punt de vista de la a/r/tografia, els educadors en arts, des de la seva identitat híbrida d'artistes, investigadors i mestres (per les seves inicials en anglès, artists, researchers i teachers), han d'acceptar el repte que la pedagogia ja no s'ocupi només del que sabem, sinó de crear les condicions per avançar cap al desconegut (Irwin, 2013). Inspirades per aquesta possibilitat i per la idea que no tenim només una sinó múltiples intel·ligències (Gardner, 1993), hem dissenyat diverses propostes didàctiques que s'acosten a la poesia des del moviment del cos. Amb això, volem reivindicar la importància del moviment en els processos d'ensenyament i aprenentatge i com un component imprescindible per al desenvolupament cognitiu (Le Boulch, 2001). També ens proposem trencar amb els prejudicis que es generen entorn de la poesia per part d'alumnes i mestres (Ferrer, 2009), els quals sovint la consideren críptica, difícil i distant: volem moure la poesia, sacsejar-la i ballar-la amb tot el cos.