Aprender a enseñar

El capítol tracta sobre la inevitable tasca del procés d'ensenyament, destacant les seves diferències d'enfocament segons qui l'organitzi, és a dir, sobre la relació entre ensenyament i ideologia. Argumenta sobre la necessitat d'un ensenyament crític i dialèctic enfocat cap al processament correcte de l'excés d'informació en el qual estem immersos, i aborda la figura del professor i la modificació dels seus rols en l'educació contemporània, apuntant la necessitat de la seva rehumanització enfront del creixement progressiu de les interfícies tecnològiques que la colonitzen, disfressats de progrés inqüestionable. Finalment, es planteja la necessitat de la recuperació del vincle interpersonal, així com la consciència ecosistèmica de l'espai com a camins d'aquest  projecte inajornable de rehumanització.

Qüestionant la idea que l'important és «més educació», com si fos un concepte quantitatiu, en aquest segon capítol s'aborda la qualitat de la mateixa en funció no sols dels objectius d'aprenentatge, sinó de la seva fructífera recepció. Abordarem l'ensenyament des del seu perfil ètic i l'interès que suscita en l'alumnat; la vocació de didàctica del professor i el seu nivell d'empatia, així com la comprensió de la utilitat del que s'aprèn. En la segona part, s'aprofundeix en la diferència entre informació, coneixement i saber, incidint en la importància de l'últim concepte enfront de l'abundància del primer. Finalment, es revisa la permanència i l'obsolescència dels continguts, destacant la necessitat dels sabers humanistes per a temps de crisis i transicions de paradigma.

L'educació usual tendeix a la reproducció social i dels sistemes de poder; en el nostre temps present, potenciant les tecnologies digitals i l'aplicabilitat laboral en un entorn neoliberal i competitiu. Enfront d'això, defensem una educació emancipatòria que busqui no sols la bona vida, sinó les millors destreses per a un temps de decreixement que necessita aprenentatges col·laboratius i creativitat davant escenaris canviants. Una educació enfocada a la important tasca de potenciar un paradigma ecosocial, però en un marc cultural que probablement camina en un sentit molt diferent, on no han de descartar-se que es potenciïn tot tipus de totalitarismes. Per això, no sols es tracta de crear marcs de llibertat i autogestió, sinó de resiliència i adaptació davant temps difícils.

En aquest apartat s'aborden amb més amplitud els diferents aspectes que han de caracteritzar l'educació que defensem, buscant desenvolupar les capacitats dels alumnes en la seva diversitat i cuidant de tots els factors que intervenen en el procés, atenent especialment l'enfocament contextual i l'empatia. El capítol aborda el lloc del professor i la importància del context docent, així com l'educació de la mirada. Es destaca la importància d'una educació holística, on la realitat s'ensenya com un tot interrelacionat, a través d'un mètode ecosistèmic on es mostren els principis de vincle i causalitat. Finalment, tracta del difícil concepte de llibertat, per això es revisen les diferents aportacions dels moviments de renovació pedagògica dels segles anteriors.

En la segona part del llibre s'aborda, a manera d'estudi de cas, com les estratègies per a una educació emancipatòria s'han aplicat durant bastants cursos en l'ensenyament formal de les belles arts, en algunes assignatures que treballen en l'entorn art, naturalesa i ecologia. Es fa èmfasi en la necessitat de la creativitat, entesa com la capacitat d'oferir respostes adequades davant nous escenaris sense comptar amb la disponibilitat de models previs, destacant que l'art és un dels àmbits on amb més facilitat podem desenvolupar les bases d'una mirada crítica, ecosistèmica i creativa, sobretot des del marc de llibertat de la modernitat. Al seu torn, permet equilibrar una educació excessivament decantada cap a la tecnociència, i una visió massa racionalista en la comprensió del món.

El capítol aborda la perspectiva ecosistèmica com a mètode d'ensenyament. En un món cada vegada més interconnectat i interdependent no té sentit una educació de disciplines fitades, sinó un conjunt de sabers vinculats on cada ensenyament es basa en el coneixement del context des de múltiples perspectives. Tot això redunda en l'assentament d'una mirada holística, a través de la qual l'alumne coneix els efectes de cada acció i l'enfocament ampli de cada aprenentatge. El mètode ecosistèmic implica també recuperar la dimensió física i la percepció ambiental multisensorial, qüestionant una educació que no tingui en compte com a eix central l'entorn en el qual es realitza. Finalment, el text planteja una introducció a l'art contemporani de vocació ecosistèmica.

Partint de l'experiència de dues dècades impartint assignatures vinculades a l'entorn art/naturalesa/ecologia/paisatge, l'autor aborda la multiplicitat d'aproximacions a la idea de naturalesa des de l'art, desenvolupant tant la creativitat individual com la importància formativa de l'experiència del grup. Al llarg del capítol, es van desgranant diferents propostes didàctiques referides a les sortides de camp com a gresol creatiu, la pràctica d'una mirada oberta, la immersió i la deriva en ecosistemes naturals, així com l'experiència de la contemplació de la naturalesa com a inici de processos de creació i empatia. Al seu torn, es plantegen altres propostes des de la perspectiva ecosistèmica: la ciutat com el nostre principal ecosistema cultural, o la identitat vinculada a l'ecosistema afectiu/quotidià.

El paisatge en l'actualitat ha anat adquirint cada vegada més protagonisme arran de la crisi ecològica i els excessos d'una antropització destructiva; si bé faltava reformular, en aquest nou context, el sentit contemporani de la pintura de paisatge. Es revisa en el text l'experiència de sis cursos de pintura plenairista al poble de Carrícola, emprant aquest mètode immersiu com el més idoni per crear empatia amb la naturalesa que pintem. Des d'aquest enfocament es ressalta la importància d'una vivència contínua in situ del grup, que conviu i pinta durant una setmana al poble, destacant com d'indiferenciat pot acabar sent, segons en quins contextos, el binomi art-vida. Al seu torn, es narra la importància didàctica de l'aprenentatge col·lectiu, així com la multisensorialitat com a part essencial del procés creatiu.