Enfront dels enormes desafiaments que representa l’educació a la presó, nombroses experiències, fins i tot projectes autogestionats per persones privades de llibertat, obren una bretxa en el règim de silenci i construeixen la possibilitat d’una «antidestinació» (Núñez, 2007). En moltes situacions de captivitat, la literatura, especialment la poesia, ocupa un lloc significatiu i s’articula en xarxes de sentit amb unes altres pràctiques educatives i culturals intramurs.
