Assegut estratègicament al sofà de l’aula observo meravellat el joc tan ric dels nens i nenes, les complicitats que s’hi estableixen i els reptes que s’autoproposen. De vegades el Pablo aixeca el cap per corroborar que segueixo allà o la María i el seu inseparable Raúl s’acosten per oferir-me, entre rialles, un cafè que acuradament han preparat. Quin luxe! Com podria desatendre aquest gest tan preuat?
De sobte, un altre nen disfressat amb diferents teles i complements se’ns acosta per demanar-me que el fotografiï. Agafo la càmera i, just quan acluco un ull per mirar per l’objectiu, el nen …
