El fantasma blanc
Un dia, quan el meu fill Àlex tenia uns 4 o 5 anys, després d’haver observat, suposo, com jo jugava als escacs amb alguna altra persona, va agafar un tauler i unes fitxes que hi havia a casa i em va preguntar, amb espontaneïtat i alegria:
—Que juguem?
Vam anar col·locant les figures al tauler, ell va triar les blanques, i jo, les negres, i breument li vaig anar mostrant els moviments d’algunes peces.
En aquesta època, sovint, quan l’Àlex advertia que anava perdent fitxes, transformava el joc de regles en un joc simbòlic, reunint totes les figures en un extrem del tau…
