Maria Feliu i Torruella (Universitat de Barcelona) | @marieta_feliu | mfeliu@ub.edu
Pensar que l’alumnat queda al marge del que succeeix al seu voltant és quelcom que, a hores d’ara, totes les persones tenim clar que és una fal·làcia. Aquests dies, que vivim immersos en les horribles notícies que arriben des d’Israel, es fa difícil pensar en què deuen entendre o no, els nens i les nenes d’edat escolar si la majoria dels adults no sabem explicar la complexitat del conflicte que fa anys que dura. No sé si els lectors seran capaços de perdonar-me la col·loquialitat, però crec que exemplifica perfectament el que vull explicar: Tinc un fill de 10 anys a qui no hem parlat d’aquest conflicte i amb qui no mirem el telenotícies i fa dos dies que ens pregunta si entrarem en guerra o no perquè al pati de l’escola, els amics en parlen, i li han dit que sí que ens involucrarem a la guerra. És evident, doncs, que vulguem o no, la guerra entra a l’aula i cal donar-hi resposta.
Fer-se preguntes i no necessàriament haver de trobar la resposta
Una de les capacitats infinites que té la canalla des de ben petita és la de fer-se preguntes. En edat infantil entren en els cercles infinits del perquè, per què i per què i a poc a poc i si ho hem fet bé, aquesta capacitat es va transformant per convertir-se en un hàbit. Per desenvolupar el pensament crític, la pregunta és bàsica i estic segura que aquests dies en tenen moltíssimes al cap.
Sempre hem defensat que l’alumnat està capacitat per entendre qualsevol aspecte i que el que és important és de quina manera els aproximem als coneixements i els donem les eines per poder-ho entendre. Una de les més importants que tenim és l’ús de la pregunta. Fer-se preguntes sobre el món que ens envolta implica desenvolupar la capacitat de fer hipòtesis i aquestes són bàsicament per adquirir habilitats de pensament. Podem començar, doncs, fent-nos preguntes i assumint que no sempre trobarem la resposta. O que la que trobarem, no ens ajuda.
Com explicar-ho a l’aula? No es pot ensenyar el que no sabem
Sembla una obvietat, però és fonamental que tinguem clar que no podem ensenyar el que no sabem. En aquest sentit, el professorat ha de fer un esforç per estudiar el conflicte, identificar-ne els aspectes rellevants i estar preparats per a qualsevol pregunta que pugui sorgir. Si no tenim els coneixements suficients per abordar-ho, caurem en els tòpics i en el tractament superficial del conflicte, que ens pot portar a accentuar determinades actituds o opinions que haurien de ser lluny de les aules. Quan no coneixem, desconfiem. I la desconfiança ens fa tenir por i enclaustrar-nos en opinions radicals. És per aquest motiu que, si volem estar preparats per respondre les múltiples preguntes que té l’alumnat, cal estudiar el conflicte.
Treballar la guerra: treballar conflictes històrics
La proposta que plantegem està basada en el treball a partir del mètode científic. La guerra, els conflictes, acompanyen la humanitat des de fa milers d’anys i, per tant, configuren parts dels fets de la nostra història. Podem aproximar-nos a l’estudi d’aquests fets de la mateixa manera que fan els historiadors i historiadores. El conflicte palestino-israelià és un conflicte històric, fa anys que dura, i com a tal, podem estudiar-lo a partir del seu recorregut en el temps. No entendrem el que passa ara si no estudiem el passat.
La història ens dona coneixement científic i en conseqüència els processos formals d’ensenyament i aprenentatge han de fonamentar l’estudi d’aquesta ciència en els seus aspectes metodològics. És bàsic saber que la història estableix el relat del passat a través de les fonts d’informació, és el que anomenem «evidències». Podem conèixer el passat a partir d’objectes, d’imatges, de relats que ens materialitzen un temps que no hem viscut. L’ensenyament i l’aprenentatge de la història, s’ha de basar en la capacitat de l’alumnat d’extreure la informació rellevant segons les preguntes plantejades, ja que a través de l’anàlisi de les fonts obtindrem coneixement científic i desenvoluparem el pensament crític.
Quines són les evidències d’un fet històric?
Les fonts històriques són les que ens donaran la clau per entendre qualsevol moment de la història. En aquest sentit, hem de tenir clar que les fonts primàries són les més importants en el plantejament científic de la història, ja que són les que s’han generat en el moment dels fets que estem estudiant. Les fonts secundàries són opinions, estudis, documents, elaborats per persones que no han viscut directament el fet i que han construït el seu relat amb posterioritat als fets. En aquest sentit, com més fonamentat estigui el coneixement històric a les fonts primàries més precís serà.
Les fonts d’informació històrica i especialment les fonts primàries ens permeten abordar la microhistòria perquè normalment no ens parlen en termes generals, sinó que aborden aspectes molt concrets. Tant a l’educació primària com a la secundària és important anar del que és molt concret al que és general. Les fonts primàries ens parlen de persones, de parts d’un conflicte, de situacions puntuals i és la suma d’aquestes dades parcials la que, a través del mètode científic, ens permet interpretar un fet a nivell més general. Amb els infants i joves no s’hi val simplificar, però sí que és útil parcel·lar l’àmbit de la recerca que es planteja.
És fonamental que, en el cas de parlar de la guerra, identifiquem les fonts primàries i secundàries, ja que estarem fugint de les especulacions per entrar, de ple, en la metodologia de la història. És impossible entendre la complexitat d’un fenomen com una guerra si només fem servir l’estudi memorístic de dates i esdeveniments. Cal acostumar l’alumnat de primària i secundària a treballar amb fonts primàries: objectes d’altres èpoques, escrits de persones, anàlisi de ruïnes, paisatges i monuments d’altres èpoques, etc. del treball amb aquestes fonts, l’alumnat ha de ser capaç de correlacionar els conceptes i aproximar-se al fet històric d’una manera tan objectiva com sigui possible.
Una guerra ens interpel·la sempre. Ens impacta, emocionalment parlant, i se’ns fa difícil estudiar-la a causa d’aquest impacte. Tenim una tendència, gairebé instintiva, en posicionar-nos. Si analitzem els titulars de premsa, per exemple, d’aquestes darreres setmanes, podem treballar perfectament aquesta idea de la transmissió d’una notícia en funció d’una tendència política. Cal fer entendre a l’alumnat que, per entendre un fet, cal analitzar-lo. Amb això no estem volent dir, en cap cas i per cap concepte, que la violència no hagi de ser condemnada.
El contrast de les fonts
Hem estat dient que cal basar-nos en el treball amb fonts per entendre qualsevol fet històric i just apuntàvem la idea que no totes les persones interpretem, o ens interessa interpretar, un fet de la mateixa manera. Així, per exemple, els punts de vista sobre un fet històric poden ser diversos i inclús contradictoris encara que es tractin a partir de fonts primàries.
Per tant, no només cal aprendre a analitzar aquestes fonts històriques, sinó que cal establir uns criteris d’anàlisi. Els criteris són el sedàs pel qual filtrem la informació obtinguda. Aquests criteris han d’estar consensuats a l’aula, tothom hi ha d’estar d’acord. I aquest debat és un repte immens que si es fa bé pot donar grans resultats.
Que la violència és injustificable, aquest és un criteri. El pensament supremacista o el racisme són també criteris. Els criteris han de ser lògics i s’han de basar en l’humanisme. Ser d’una religió o una altra no és un criteri, tampoc ser blanc o negre. Hem de ser capaços de prendre distància i que l’anàlisi que fem posi sobre la taula allò que s’ha fet malament per poder establir la causa de la guerra. Trobar les solucions ja no és cosa nostra.
És per això que el coneixement científic, basant-se en la utilització de fonts, ha de fer sempre dues coses fonamentals: contrastar-les i fer-ne un judici crític. Qui és la persona que ha escrit això? Quina és la seva història? Quins interessos o motius té per explicar-nos els fets d’aquesta manera? Qualsevol informació ha de ser sotmesa a crítica, no ens la podem creure tota d’entrada i sempre hem de considerar-la amb reserves i comprovar si es tracta d’informació fiable.
Com deia a l’inici, abordar un conflicte no és fàcil, però treballar-lo des de la interrogació i les habilitats del pensament, així com a partir del mètode científic, potser ens ajuda a respondre algunes de les preguntes que tenim i és possible que en generi d’altres. Estic segura, però, que mentre seguim aquests processos, estarem fugint d’opinions radicals i de l’enquistament d’actituds.
